La noia de la funció

No sabria dir el dia exacte en que ens vem conèixer. Tampoc recordo quan ens vem intercanviar els telèfons ni perquè...i menys el primer dia que vem fer un café.

La primera imatge que tinc d'ella és sentada al terra d'un vestuari passant-se una cullera pel coll i ella em recorda amb una gorra mal posada perque sino em despentinava. Sempre riem quan hi pensem, no deixen de ser situacions curioses però força característiques de cadascuna de les dues. I és que som tan diferents. Si jo sóc una histèrica de la puntualitat, ella sempre arriba tard. Si a mi em preocupa TOT i m'amoïno per qualsevol tonteria, ella sap treure-li la importància al problema més greu. Si jo sóc cor, ella és cervell (o això fa veure). Mai deixa de sorprendre'm, des del dia en que vaig descobrir per primer cop el seu encenedor d'en Bustamante fins fa quatre dies apareixent a Eivissa amb un repertori musical sense desperdici xD. Això si, sempre em fas riure!

La qüestió és que els anys han passat. Aproximadament 7, potser una mica més. Em seguit camins diferents però amb molts detalls en comú. Mai hem fet TANTES coses juntes, sempre hem tingut el nostre espai, però tampoc ens hem oblidat de que l'altra hi era. I a mesura que passa el temps, cada cop estic més convençuda de que ets una persona exepcional, de cap a peus!

I ahir, tot prenent un café, se'ns va apropar una velleta, molt maca ella i et va dir: "Tu no sortiras en una d'aquestes funcions de la tele, oi nena...?" I això em va fer pensar. Potser no sortiras a TV3, però si que ets un dels personatges més importants d'aquesta funció, que és la meva vida...i si faig l'exercici que em vas recomanar d'imaginar-me els següents capítols...el que segur tinc CLAR és que tu hi seras sempre.

Algo de música...

No és genial quan descobreixes un cantant, un grup, un cd que t’encanta i no pots deixar d’escoltar!!?? La majoria de les vegades la música en qüestió el que fa és transportar-te a un moment viscut que t’ha fet sentir tan a gust que no vols que desaparegui mai. Per això...molt conscient de com són les coses, et graves a l’MP3 totes aquelles cançons que et fan “viatjar” i apa!!! a recrearse!!!

I aquí em teniu...a la feina, passejant al chester, a casa...i si pugués fins i tot a la moto escoltant “In Between Dreams” (que és el hit del momento). Però qué passa....que passejant al chester o a casa no passa res si la meva ment vola i perdo el nord....però A LA FEINAAAA!!!!!!!!!! És una lluita constant...intento buscar-me coses per fer d’aquelles “mecanitzades” per poder penjar-me l’MP3 de les orelles, però en la major part dels casos acostumo a tenir que fer servir el cervellet i concentrar-me.

Conclusió: és una pena això de tenir que treballar...amb lo bé que estariem tot el dia somniant i pensant en les musaranyes.

My work

Bueno, este es el último "freak-hallazgo" de mi queridísimo jefe!! En realidad, está genial, y de freak no tiene mucho...desde mi punto de vista es una pasada, porque soy consciente del trabajo, los años, la gente que hay detrás de esta nota de prensa.

Parecía que no me ocurriría nunca, pero hoy estoy orgullosa de mi trabajo. A veces me cuesta darme cuenta y si me preguntais un día cualquiera, lo más seguro es que eche pestes de lo que hago...pero hoy es diferente. En realidad, las últimas semanas están siendo diferentes. Hay resultados visibles (cosa bastante complicada en el mundo de la ciencia), mi jefe está contento con mi trabajo (cosa también bastante difícil porque tengo tendencia a que no me salgan las cosas como esperaba), el proyecto tira adelante y hay perspectivas de publicar lo que estoy terminando actualmente!

Espero que esta buena racha dure...por mi parte intentaré estirarla tanto como pueda. En cualquier caso, si dentro de poco me preguntais: "Laia, ¿qué tal en el laboratorio?" y yo os miro con cara de "jodida", ojos llorosos y os digo que tengo unas ganas terribles de que termine esta agonía......No os extrañeis, no soy bipolar, es que mi trabajo es así!

Secrets a veus

Ja fa un mes que no escric res...ja ho sabiem que em costaria trobar temps per dedicar-lo al blog..però no deixa de saber-me greu poder disfrutar dia a dia de les vostres entrades i no deixar de veure sempre la mateixa en el meu blog en qüestió!

El problema és que..no sé si us passarà a vosaltres, però moltes vegades tinc coses al cap que voldria escriure, que em passen, que sento...però en realitat no vull que "qualsevol" hi pugui accedir. Suposo que és ben contradictori. Un s'obre un blog, entre d'altres coses, per poder tenir un espai "íntim" on expressar les seves inquietuds, mals de caps, sentiments, secrets.......i després a l'hora de la veritat resulta que NO POTS, perque aquests pensaments els podran llegir els teus amics, la teva parella, els de la feina, ta mare.

I es que en el fons el que s'escriu vol ser llegit i així deixa de ser el blog una teràpia personal, per passar a ser teràpia de grup...que ben pensat tampoc està malament, no?